Cycle Stage Premià de Mar-Queyras 2008

Aquí estem, dalt de l'AGNEL/AGNELLO, fent frontera entre França i Itàlia...
A 5 km. del cim del col d'Agnel la pendent mitjana ratlla el 10% de manera constant i entre els 2400 i els 2740 m. d'altura... de la base al cim s'han se sumar uns 25 km. s'ascensió. Un port colossal, Hors Catégorie, més exigent que el Galibier o el Tourmalet, més salvatge i, sobretot, més virginal i desert...
Agnel-Agnello vist des del cim, una perspectiva dels revolts finals que envolten el Pain de Sucre...
Senyalització monumental per indicar les velles fronteres napoleòniques...
La boira amaga la banda italiana de l'Agnello. Els indicadors mostren les particularitats de les rutes del Giro d'Itàlia...
Un dels revolts del tram central del Col d'Izoard. Després d'una aproximació per la vall amb un "falso llano" a l'11 %, entrem en un tram de ziga-zagues dins del bosc i apareixen una desena de rampes com la de la fotografia...el tercer tram és el paratge dels Deus, la zona Coppi-Bobbet: La Casse Déserte!
Ramon i la Casse...
Àngel i la Casse...
Fotografia del tram més memorable de la Casse Déserte. El lloc de les batalles dels anys 50 i 60. Coppi, Bartali, Bobet, Anquetil... al darrer revolt de la foto tenim les escultures dedicades a Coppi i Bobet...
En Ramon acompanyat dels holandesos de torn... dalt de l'Izoard. Abrigat i eufòric.L'Àngel marcant Pinarello en zona Tour...
Darrera, al fons, el Mont Viso. Fou escenari d'un dels dos giros d'Indurain, record d'aquells duels amb Chiappucci i Chioccioli...
El nostre centre d'operacions: la vila d'Aiguilles, al cor del parc natural de Queyras...
El primer trofeu de l'stage. Una "tatxuela" de més de 2100 mts...Vars. Cita habitual de les etapes del Tour entre l'Izoard i el Restefonds...

Informe Queyras.

Juliol de 2008. Arribem de nit a Aiguilles. Hotel senzill i amable. Poble alpí sense sofisticacions i d'ambient muntanyer. Fresca nocturna i aigua per els quatre costats.
Primera etapa: Aiguilles-Guillestre-Col de Vars-Gorges de la Combe de Queyras. Fem uns 90 km. Baixem riu avall -uns 20 km- per Chateau Queyras i les gorges (a la tornada ho comptarem com un port-propina de 20 km i 2a categoria). Arribem al peu del port de Vars per Guillestre. El de Vars és un port de 1a categoria amb tres trams difenciats. El primer tram, enmig del bosc, marca una mitjana del 7% durant uns 6 km. El segon tram puja i baixa i trenca cames fins l'entrada a l'estació d'esquí de Vars amb rampes del 8%. El tercer tram és típicament alpí, avança amb desnivells del 8% entre bestiar als "alpages". Un aperitiu per els dies que vindran.

Segona etapa: Objectiu Izoard per la Casse Déserte. Per sumar kilòmetres anem en sentit contrari fins al Beldévére del Mont Viso, tocant Itàlia i travessem valls inclinades al 4% que ens representen un collet de 3a. categoria. Baixem a Aiguilles i seguim el descens del dia anterior per encarar el Col d'Izoard -Hors Catégorie- per la mítica Casse Déserte (un espai marcià enmig dels cims pelats dels Hautes Alpes de Briançon). L'ascensió a l'Izoard està definida als peus de fotografia anteriors. Destaquem unes consideracions particulars: aquest coll és comparable en duresa al Tourmalet o el Galibier. La part central té una retirada al tram de bosc del Cormet de Roselend de l'any passat i els percentatges són molt exigents. Dalt del port es viu un ambient de ciclisme internacional que acredita l'historial d'aquesta ruta. Destaquem una colònia de ciclistes britànics de totes les edats i maquinàries, fent un metòdic pic-nic. Baixant coincidim amb un scooterista en Lambretta fent la seva particular ascensió "vintage". La tornada ens presenta una nova ascensió de propina fins Aiguilles. Hem fet uns 80 km.

Tercera etapa: Ataquem el plat fort. El col d'Agnel o Colle d'Agnello, colós francoitalià del darrer Tour de França. Hors Catégorie. Més amunt que l'Iseran del passat estiu. 2740 metres. Tres trams memorables i inesperats. Paisatge imponent, sol i boira. Pocs cotxes. Primera fase per boscos d'avets i marcant una mitjana del 7% i 8%, fase intermitja travessant valls i pobles amb rampes del 10% i moderades rectes al 6% i al 7%. Els 10 km. finals la cosa es radicalitza, ens col·loquem a més de 2000 metres d'altura i enfilem fins els 2740 metres amb revolts impossibles que marquen unes mitjanes del 9% i el 10-11%. Penso en molts ports que hem pujat junts o per separat, les dues cares del Tourmalet, el combinat Telegraphe-Galibier, el Cormet de Roselend, Saisies-Aravis, Soulor-Aubisque, Hautacam, Aspin, Peyresourde, Aix les Domaines, Croix de Fer, Pas Peyrol, Borderes, Chioula, Camburat, Iseran, El Pas de la Casa, Le Calvaire-Boulloises, Pordoi, St.Angelo-Misurina...cap com l'Agnello!!!!
Euforics, baixem fent fotos i ens regalem una nova ascensió fora de programa: La pujada a Saint Véran, municipi més alt de França, a 2200 metres, el puntuem de 2a categoria per tenir 9 km. -tot i això, per entrar a S.Véran cal pujar per 5 km. al 8% i una rampa dins del poble que arriba al 10%. Tornada, com sempre, pujant fins a Aiguilles. Hem fet uns 70 km. Un stage complet. Una festa just el dia en que Carlos Sastre arriba vestit de groc al podi de Paris.

ELOGI DE LA BICICLETA

Tot i que les fotos reflexen les nostre principals inquietuts ciclístiques (mireu l'Izoard i l'Agnel, objectius -junt amb Vars- d'una temporada ambiciosa), avui mostrem un excel·lent treball del professor Joan Subirats sobre la bicicleta urbana. Estret de EL PAÍS 19/06/08
El fenómeno de la bicicleta en la ciudad exige planteamientos más estructurales en momentos como los actuales. Hace unos años, Barcelona mostraba una pequeña porción de la población que persistía en el uso diario de la bicicleta, desde posiciones que parecían testimoniales o residuales, ante las exigencias de una movilidad urbana cada vez más decisiva en la batalla diaria por la supervivencia. En estos momentos, y tras la afortunada implantación del bicing, Barcelona ha pasado a ser una de las capitales europeas con una mayor presencia de las bicicletas en su quehacer cotidiano. El éxito ha desbordado las previsiones y está complicando la gestión diaria del proyecto, pero propicia asimismo que ahora puedan plantearse alternativas más ambiciosas desde una perspectiva de estrategia de futuro. Hace unos días, el presidente de la Generalitat, en plena semana de la bicicleta y asistiendo al II Congreso Catalán de la Bicicleta, afirmaba que el Gobierno catalán pretende impulsar un ambicioso plan de promoción del uso de la bici, que supondría llegar a más de 400 kilómetros de carriles bici en todo el país, y avanzar en la regulación del uso de este vehículo de dos ruedas para facilitar su normalización como medio de transporte. Se conecta así con los ambiciosos planes de Londres al respecto, o con el gran debate sobre la ciclovía en Bogotá para poner sólo dos ejemplos.

Todos tenemos nuestra particular relación histórica con la bici. Los momentos de aprendizaje, las excursiones con los colegas, las retransmisiones del Tour o la Vuelta, los mitos de Bahamontes, Anquetil o Coppi, o esa canción extraordinaria de Polo Conte dedicada a Bartali ("quel naso triste d'italiano in gita") y a su modo de ganar carreras ante el estupor de los franceses. Como bien recuerda el antropólogo Marc Augé en un reciente libro, hemos pasado del mito de la bicicleta obrera de la posguerra, del Ladrón de bicicletas y de la mística de las carreras heroicas, al desencanto de la mercantilización sin escrúpulos que ha destrozado el ciclismo profesional a base de dopping y de laboratorios clandestinos. Nos queda ahora la recuperación de la bici como gran alternativa de movilidad urbana y sostenible. La utopía de la movilidad fraternal, que propicia recuperar ciudad y compañía. Si queremos cambiar de vida, deberemos empezar cambiando la ciudad. Y qué mejor que recuperar la utopía de esa ciudad que nos describe Augé, basada en la bici-libertad, la bici-igualdad, la bici-diversidad. Una ciudad atravesada en todas direcciones por todo tipo de transporte público, con horarios estrictos de distribución de mercancías, y con la sola presencia de los vehículos prioritarios (ambulancias, bomberos, policía...) en el resto de franjas horarias. Sólo los irreductibles propietarios de antiguos automóviles dispondrían de permisos para poder entrar y salir de la ciudad por alguna de las tres o cuatro vías expresamente dedicadas a ello. Pero, esa excepción no afectaría a los nuevos automóviles, que deberían dejarse en el exterior de la ciudad.
¿Estamos lejos de esa descripción explícitamente utópica de Augé? Pues, depende. Está más cerca Amsterdam (con su 40% de desplazamientos en bicicleta) que nosotros. Pero, es indudable que los avances en Barcelona en pocos años han sido espectaculares. Hasta el punto de que ya no basta con el incrementalismo prudente con el que se había manejado el asunto hasta hace poco. Mucha gente (sobre todo gente joven, pero no exclusivamente) ha descubierto que son y existen en tanto que pedalean. La autonomía de la bici y su discurrir urbano es algo sólido y real frente a la sinrazón de tanto consumismo vacío y de tanta palabrería sostenibilista. La bici nos recuerda quiénes éramos y al mismo tiempo, quiénes podemos ser. Lo que nos falta ahora son algunas decisiones significativas para que la espiral avance y se consolide. A escala internacional se alude a la necesidad de poner en práctica cinco grandes principios: logística (diseño y establecimiento de aparcamientos fiables, construcción de circuitos y carriles específicos y seguros...); difusión (campañas de sensibilización, acontecimientos de promoción...); evaluación y planificación (análisis de seguimiento de las decisiones y planes, impulso de nuevas iniciativas...); educación (manuales de buen uso, facilidad de acceso a mapas, promoción en jóvenes y adolescentes...), y cumplimiento de las normas (protección legal de los espacios y de los usuarios, mejora de la regulación y registro...).
Estos principios son en buena parte los que inspiran a los Amics de la Bici a exigir que no se avance en la construcción de nuevos carriles-bici si no se aseguran antes algunas medidas básicas en relación con las ya existentes. Por ejemplo, suprimir los carriles en las aceras que generan conflictos con peatones, multar con retirada de puntos a los que aparquen u obstaculicen los carriles bici, asegurar la protección de los ciclistas como los eslabones débiles de los sistemas de transporte, reducción efectiva de la velocidad de los automóviles a 30 kilómetros por hora en muchas partes de la ciudad. Los más de 35.000 desplazamientos diarios en bici que se producen en Barcelona (que sitúan a la ciudad en décima posición de la clasificación sobre uso de la bici en grandes ciudades, tras Amsterdam, Copenhague, Portland, San Francisco y Berlín, entre otras) exigen que se tomen decisiones más estratégicas al respecto. ¿Hasta dónde queremos llegar en el uso de la bici? ¿Cuál es el modelo de movilidad a medio plazo?
Todo ello nos conduce al debate sobre la ciudad. Discutir sobre el futuro de la bici en Barcelona es discutir sobre qué ciudad queremos. No sólo con aeropuertos, trenes de alta velocidad y muelles para cruceros se construye la atractividad y habitabilidad de una ciudad.

Joan Subirats es catedrático de Ciencia Política de la UAB.

QUEYRAS, LE PARC !

Le parc régional du Queyras
http://www.queyras.com/index.asp

LA TRANSALPINA 2008

El parc nacional del Queyras, just al límit amb Itàlia, ens permet fer camp base a la cruïlla de les rutes de l'IZOARD, VARS, AGNELLO. De moment plantem fotos sucoses al blog.

ciclisme de carretera contra una carretera

La diferència entre aquestes dues fotos està en el temps i l'estat de l'espai comú, la vella carretera i camí Ral. El lloc és el mateix, 60 anys després, una ciclista d'ahir i un servidor, ciclista d'avui. El dia del tall de la NII. Una lluita que augmenta significats dia rera dia.

"CYCLANT" PER LES CARRETERES DEL CANIGÓ

Per tancar les vacances, una incursió per les rutes nordcatalanes del Canigó. La base a Vernet-les Bains. Molt a prop de Sant Martí de Canigó. Uns dies d'excepcional clima estiuenc, bon sol, bona llum, fresca i calor ben combinades. Descripció de dues curtes i exigents sortides cyclables: de Vernet a Vernet per la pujada a Casteil (2.5 km al 7%), baixada a Vernet per canviar de vall i afrontar la pujada a Py (5 km entre el 6 i el 7% amb un final per damunt del 10%). Una segona sortida amb pujada d'anada i tornada entre Vernet i Fillols (plàcida ascensió de 5 km, 3a categoria) amb paisatges arbrats i el Canigó a cada revolt. Acte seguit, el plat fort, la pujada al Coll de Jou (no confondre amb el del mateix nom a la banda del Ripollès). Aquest coll constitueix el pas més elevat entre les dues bandes del Canigó. La continuació fins a Prats de Molló es fa per ruta no asfaltada i cal VTT. Pujo des de Vernet, regular i exigent, a partir de Casteil la carretera es fa estreta i l'asfaltat recorda el de la pujada a la Mútua de Cabrils. Rectes i rectes al 9%. Una part final amb ziga-zagues i superant el 10% fins arribar al límit asfaltat. Coll de Jou, vist així, un "primera" curt, sec, incòmode i exigent. Arribar al cim mereix un descans i la contemplació del Canigó. Colossal.

ALPS 2007 AL SAC !!!!!!!!

Beaufort és el punt de trobada i el lloc de les interseccions necessàries. Una subzona alpina com el Beaufortain mereix punt i a part. Beaufortain, com Val d'Arly, és espai paral·lel dins de la trama alpina. Els Alps apunten alt. La tematització alpina (skiable & loisirs) confina la zona a la justa mesura dels nostres interesos ciclístics. Primera nit: després de la travessa autopísitica amb músiques, amb una ràdio magnífica pilotada per Manu Dibango homenatjant Fela Kuti), arribada a l'Hôtellerie du Doron. Sopar senzill i savoiarde. La nostra cambra és la cambra, també, de Roland Barthes (el llegeixo) i de Tolstoi (en Ramon sospesa un pes pesat abans dels grans cims). Primera cita alpina: un forcing kilomètricament centenari amb un menu de tres cols: Saisies (1a), Aravis (2a) i tornada per Saisies (1a). Fresqueta. Primeres rampes amb regularitat percentual i bosc (un tram a retenir: Pla des Loups). Segona part de Saisies amb pronunciament inclinat i final a l'estació d'esquí. Cel tapat. Els Aravis s'insinuen. Descens a plaer. Nôtre Dame de Bellecombe, Flumet, la Vall d'Arly (record d'altres estades alpines). Enfilem les gorges d'Arondine fins La Giettaz. Els següents set kilòmetres són una condensació de paisatge alpí: tunels, revols, bestiar, alpages, construccions rurals i el cim. Uns entrepans i la tornada pletòrica. Flumet per tots els costats, els lacets del primer Km. de Saisies, el motor regular fins la nova visita a l'estació de Saisies i una baixada feliç a la Beaufortain.

La segona jornada, comprimida i dividida en tres blocs: turisme a Areches (petit centre muntanyer), en cotxe per carreteres estretes i perilloses. Vista lluminosa del Mont Blanc. El segon bloc és estrictament ciclístic amb la doble ascenció Meraillet/Cormet de Roselend. Llarga i exigent primera part, boscos (em suggereixen els avets Douglas de la sèrie Twin Peaks, darrerament revisitada amb dvd) i el pas per la presa de Merailet. Segon tram ascendent i "llunar" fins la cota 1968 (a 40 anys vista del 1968 francès). Visita posterior a la Cooperativa lletera de Beaufort (és a dir: formatge!). Nit de zapping televisiu, de Barthes i Tolstoi. Nit, també, de cames endurides. Nit, també, de lectura crispada de la premsa ciclísta francesa, massa obstinada en treure merits al guanyador espanyol del Tour, -deliris o identitats en clau pseudoesportiva-.

Tercera jornada. Objectiu Iseran. Si no comptem el Bonette/Restefonds (dos cols juxtaposats), estem davant del sostre alpí. El vaig ascendir l'any 1994, amb la Pinarello Asolo de dos plats. Ara anem millor de material (En Ramon amb MNR de triple plat Shimano, jo amb Pinarello Angliru de triple plat Campagnolo) i ja som més "grandets". El total a recorrer és de 100 km. La primera part és atípica. Molt tràfic a la sortida de Bourg Saint Maurice. Rectes pesadetes fins St. Foy i, per fí, inclinacions considerables. Zona boscosa. Així, regulant, fins la cruïlla de Tignes (zona Tour 2007: quinze dies abans Moreau atacava, Valverde, Contador, Evans, etc. aguantaven i Rassmusen coronava l'etapa). Arribem a Val d'Isere (esmento l'ensurt d'una relliscada dins del tunel amb bona resposta tècnica, tot evitant una caiguda). Avituallament líquid i enfilada de 16 km, regulars, pelats, exigents i eterns. Cim. Motoristes i ciclístes ens disputem el senyal indicador de la cota 2770. Fred. Baixada picada a Val d'Isere. Mal moment per dinar. Baixada en tobogàn fins a Bourg St. Maurice. Necessitem 2 Km. per arrodonir el dia. Circulem per els carrers de la població. Tornem al cotxe. Autovia fins a Albertville i retorn a Beaufort: Fondue Savoiarde. Feina feta.